El mural “Dones que cuinen” de l’artista Lluïsa Penella i amb l’impuls de Dones Progressites de Massanassa no parla només de cuina. Parla de vida. Parla de resistència. Parla de tot allò que sosté el món quan tot sembla caure.
Durant la DANA del 29 d’octubre, mentre l’aigua s’ho emportava tot, hi havia dones —moltes dones— que feien el que han fet sempre, però en les pitjors condicions possibles: cuidar, organitzar, alimentar, sostenir. No des d’un lloc simbòlic, sinó des de la realitat més dura. Des del fang, des de la por, des de la incertesa.
Este mural ens recorda que la cuina no és només un espai. És una trinxera de dignitat. Un lloc des d’on es reconstruïx el món, plat a plat, gest a gest.
Però també volem dir hui una cosa molt clara: el paper de les dones no pot quedar-se només en el relat del sacrifici. Les dones han estat —i són— professionals. Professionals preparades, rigoroses, compromeses.
Per això este mural és important. Perquè parla de memòria. Però també parla de futur. Ens parla de tot allò que cal cuidar perquè no torne a passar. Ens parla de la necessitat de posar les persones al centre. De reconéixer els treballs invisibles. De protegir a qui ens cuida. De respectar a qui fa bé la seua faena, fins i tot quan és incòmode.
Després de tot el que hem viscut, sabem que no hi ha receptes fàcils. Però sí que sabem quins són els ingredients imprescindibles.
La recepta que necessitem com a societat no es fa amb presses ni amb aparences.
Es fa amb tres ingredients clars i irrenunciables:
Veritat, per saber què va passar.
Justícia, per depurar responsabilitats.
I reparació, per poder continuar.
